dilluns, 21 de setembre de 2015

Marató del Pirineu 2015



És molt difícil sobreposar-se a un problema físic. Arrossegava un lumbàlgia des de feia uns 15 dies i sincerament pensava que l'havia superat amb èxit. Innocent de mi. Havia entrenat dur durant tot l'estiu pensant en les dues primeres cites de la temporada: 19 de setembre, marató  del Pirineu i 3 d'octubre, ultra trail de Guara.

Però la il·lusió va durar poc, no vaig haver d'esperar molt de temps per adonar-me que no podria aguantar els 45Km i 2400 metres de desnivell.  Al km 3, coincidint amb les primeres rampes dures, un dolor fort va aparèixer sobre el costat esquerre i em va fer baixar dels  núvols en menys d'un minut. En aquest moment no valia res, la il·lusió, l'esforç dels entrenaments i les ganes de fer una bona marató, van desaparèixer en segons. Ràpidament vaig ser conscient que l'únic que podia exigir-me en aquell moment era preguntar-me fins on seria capaç d'arribar. Em resistia abandonar per segon any consecutiu, vaig estrènyer les dents i vaig seguir pujant fins al km 10, refugi de Cortals. No tenia gens de gana, però vaig menjar una mica de fruita per poder-me prendre un ibuprofè. Pensava que la cosa milloraria,  il·lús de mi, quan els senders van començar a empinar- se  de veritat, la meva esquena va dir: "prou fins qui hem arribat, t'he deixat córrer 12 Km".  Descriure aquest moment és molt difícil. Per el cap et passa de tot i fins i tot deixes caure algunes gotes dels teus ulls en forma de llàgrimes, és inevitable, en poc més d'una hora tot l'esforç dels últims mesos s'ha quedat en res. Però si alguna cosa tinc clar és que cal sobreposar-se als problemes i el primer que va passar pel meu cap vas ser recuperar-me el més aviat possible per poder estar totalment a punt per a la Trail de Guara.

En el mateix refugi em van punxar  un voltaren i ràpidament va desaparèixer el dolor. Un parell de persones que havia seguint la carrera, em van acostar fins a Bellver on vaig haver d'esperar l'arribada de Txema i Jesus. Per cert felicitats als dos pels seus temps.

L'espera es va fer curta ja que vaig poder veure arribar els primer classificats de la Ultra Trail. Un plaer veure córrer a gent com Kilian Jornet, Miguel Heras, Zaid Ait, primers tres classificats i Emelie Forsberg, Mira Rai, Núria Picas, tres primeres classificades femenines.

Que ningú dubti que l'any que ve tornaré. I tornaré amb més força que mai per treure aquesta espina que tinc clavada amb la marató del Pirineu.

A la tarda, vaig anar fins Baga per poder veure l'arribada dels primers classificats de la Ultra Trail. A les 19,03 hores entrava a la plaça Catalunya de Baga l'heroi de la jornada, el mite i mai millor dit, profeta a la seva terra. Entrava somrient, feliç i picant de mans a la gent que omplia de gom a gom l’arribada. 12 hores i 3 minuts va trigar la criatura a recórrer els 110 km i 6800 metres de desnivell. Una lluita cos a cos amb el marroquí Zaid Ait fins al km 96 al refugi Vents dels Cavalls. A partir d'aquí va imposar la seva llei, sàvia que podia fer-ho, estava en el seu terreny i de pujada al Sant Jordi en una zona complicada com són "els empedrats", va imposar un ritme impossible de seguir per Zaid. La plaça de Baga embogia quan les càmeres oferien en streaming la baixada de Kilian en directe. És un heroi, és el rei de la muntanya. Felicitats Kilian

I la cosa no queda aquí, una hora i quaranta minuts més tard, feia entrada la seva parella, Emelie Forsberg, guanyadora de categoria femenina amb un temps de 13 hores 39 minuts. Quina parella, no pareu, volem gaudir molt més temps.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada